Albi España

Testimonis


Mercedes

Em dic Mercedes, sóc una dona casada de 46 anys, amb un fill de vint anys. Tres mesos després del naixement del meu fill, el meu ginecòleg em va enviar a fer unes anàlisis, en les quals van veure que tenia les transaminases altes. Aleshores em va remetre a l'especialista de medicina interna, però aquest doctor no va poder determinar què era exactament allò que em causava aquesta alteració, em va preguntar si havia passat abans una hepatitis, li vaig contestar que en el cas que jo l'hagués passat, jo no me n'havia assabentat, en aquell moment no entenia res, ja que jo em trobava bé, el metge va insistir en si ja la havia passat, ja que en el meu fetge, hi havien indicis, vaig haver de medicar-me uns mesos, però no millorava, al contrari, en les següents anàlisis les transaminases estaven més altes encara.

Aleshores em vaig preocupar i en veure que no millorava, vaig voler una segona opinió mèdica i vaig anar a veure un altre doctor que m'havien recomanat, però em va passar el mateix, no millorava, aquest doctor em deia que jo tenia una hepatitis, però quan li preguntava quin tipus d'hepatitis era, no sabia dir-me de quin tipus era, vaig començar a preocupar-me més encara, semblava que el meu cos perdia forces per moments, crec que en part, era més psicològic que real, vaig passar una època molt dolenta, m'espantava veure que els metges estaven desorientats i em receptaven medicaments que ni tan sols ells sabien si milloraria, però tot i així, tenint alguna o altra molèstia, no vaig deixar de treballar. Un dia a la feina, el meu cap em va preguntar pel meu estat de salut, i en comentar-li la meva preocupació, em va dir que ell coneixia un doctor i que parlaria amb ell perquè em pogués visitar. I que estava segur que ell trobaria un diagnòstic encertat de la malaltia que jo patia.

En aquell moment, em va tornar l'esperança, em vaig animar una mica, en el meu estat d'angoixa, ja que vaig haver d'esperar uns quants dies, perquè el metge em va manar fer tot tipus de proves i al final la biòpsia va revelar la meva malaltia, em van diagnosticar CBP de grau I. El doctor em va comentar que aquesta era una malaltia que la patien poques persones i que no existia cap medicament per a curar-la, però sí que n'hi havia un que servia per a dissoldre els càlculs biliars i ell creia que em podia anar bé, vaig haver de fer una mica de "conillet d'índies". A partir d'aleshores vaig procurar més que mai de tenir cura de la meva alimentació, amb la intenció de poder millorar la salut, malgrat que sempre havia fet una vida sana.

Sortosament per a mi, el medicament va funcionar i les transaminases van anar millorant de mica en mica. Estàvem en el bon camí. Em van anar canviant les dosis par a veure si podia millorar més, però va arribar un moment en què els resultats ja no canviaven. Ara tinc les transaminases altes però estacionades amb petites oscil·lacions.

Al principi, hi va haver moments en què vaig pensar que potser no tindria l'oportunitat de viure gaires anys, ni veure créixer al meu fill, però jo mateixa m'animava i em deia endavant, ¡tot t'anirà bé!, demanava a Déu que m'ajudés, també vaig tenir el suport i l'ajuda del meu marit i dels pares en tot moment, jo sabia que ells estaven preocupats per mi, però davant meu mai no ho van reflectir, i li van treure importància a fi que jo no em preocupés. Jo feia el mateix amb ells, perquè no volia que es preocupessin. Al meu fill, no li he parlat de la meva malaltia, fins fa poc. 

També vaig tenir la sort de conèixer una altra persona que patia la mateixa malaltia, acabaven de diagnosticar-la-hi. Vaig poder animar-la i ella em va ajudar força a mi també. Ens hem fet molt bones amigues.

Des que vaig començar el tractament amb Ursochol, la meva preocupació va ser el possible efecte secundari que hi pogués haver ja que en el prospecte hi posava que no s'havia de prendre durant més de tres o quatre mesos i se suposava que jo havia de prendre'l per sempre. Ara ja fa setze anys que l'estic prenent i segons les recerques de Laboratoris Zambon sembla que és la panacea com a medicament per a la nostra malaltia. Ja no estic tan preocupada, actualment estic bé i és el que compta, tot i que arran d'aquesta malaltia vaig haver de reduir la meva jornada laboral a 4 hores i va suposar renunciar al lloc de treball que ocupava. També tinc la Síndrome de Raynaud i disminució de massa òssia, en part a causa de la menopausa precoç ja que em va venir als 40 anys, de tot això em fan controls periòdics. Però no perdo l'esperança que algun dia els investigadors trobin un medicament per a curar la CBP.

Salutacions.

Tornar a testimonis